NO TINC CAP DUBTE QUE ELS 'SANFERMINES' són unes festes salvatges, primàries, més vinculades a l'adrenalida rupestre i l'alienació d'alcohol i massa, que no pas al sentit elaborat de l'oci.

Expresso el meu dolor profund per la derrota de la bellesa en mans de la més profunda lletjor, per la derrota de la humanitat en mans de l'instint cafre, per l'estricta i pura derrota de la bondat.

"Tordesillas, lugar privilegiado", anuncia amb pompa la web oficial del poble. I sens dubte deu ser-ho, encreuat per la bellesa del Duero i solcat de palaus amb notable història. Entre d'altres, el que va mantenir tancada Joana la Boja fins que va morir. No tinc dubtes que amaga racons seductors i que els seus són passeigs de llarga estada. Però, com tot indret curull de moltes vides dins la seva vida col·lectiva, Tordesillas és aquests dies un poble fosc, tenebrós, vinculat a la barbàrie, la maldat i la violència gratuïtes, amarat de la sang que ha decidit vessar per tal de perpetuar-se en la vergonya. Tal vegada sigui un punt bell en la geografia, però avui el sento com un forat negre la voracitat del qual s'engoleix tota la bellesa que podria tenir. No. No és bella la crueltat. No és bonica la festa, si la festa esdevé l'expressió pública de l'horror, d'un horror sense discussió, sense cap altre matís que el d'intentar disfressar-lo amb preteses tradicions centenàries, l'única virtut de les quals és permetre "legalment" expressar els instints més primitius. És cert que podríem embrancar-nos en discussions sobre el concepte de tradició, però aquest és un debat fals, perquè cap tradició pot emparar la maldat.

Quina és la festa que abans-ahir, a les onze, va enfervorir els bàrbars que la perpetraren i el públic talment bàrbar que la va gaudir? Ha de ser un brau de més de 500 quilos, un animal noble, robust, capaç d'aguantar molt de temps els cops de pals de l'enfollida gent que l'envesteix. És a dir, cal que sigui un animal fort per tal que la tortura aguanti més, no fos cas que el patiment durés poc temps i s'acabés la festassa. L'Ajuntament és tan polit i respectuós que ha posat algunes normes bàsiques: no hi pot haver envestida amb tractors i l'animal no pot ser colpejat fins que s'arriba a determinat lloc. I, a partir d'aquí, desenes de bastonades fins a acabar amb la vida de l'animal. Aquest és el relat que en feia un dels diaris de la zona, ahir mateix: "Todo ha comenzado a las 11 de la mañana. A esa hora se ha soltado el animal en la plaza. Los caballistas van acompañando al toro hasta que llega a una zona de campo. Ahí entran en acción los vecinos con las lanzas. Son lanzas de 30 centímetros de hoja y sirven de espolones para acabar con el toro. En esta ocasión, como casi siempre, el toro no se ha salvado. Y ha caído muerto, sangrando por todo el cuerpo". L'afortunat personatge (enguany anomenat el Viti) que aconsegueix donar el cop mortal al pobre brau, té el dret d'arrencar-li els testicles i mostrar-los orgullós a l'extrem de la pica. Diuen que aquest darrer acte no està permès des de fa un temps (ves per on, quina delicadesa!), tot i que continua practicant-se. Finalment, l'Ajuntament atorga al guanyador una insígnia d'or i l'obsequia amb una llança de ferro forjat. Diuen que tot plegat ho han vist i ho han gaudit milers de persones.

Expresso aquí el meu dolor profund. Però no només per la mort salvatge de l'animal, per l'espectacle de la crueltat esdevingut festa i ofici, pel ritual públic i assumit de la tortura. Expresso el meu dolor profund per la derrota de la bellesa en mans de la més profunda lletjor, per la derrota de la humanitat en mans de l'instint cafre, per l'estricta i pura derrota de la bondat. Que un personatge sense res a l'ànima, capaç de perseguir brutalment un pobre animal amb llances i tenir l'honor de ser el que finalment el mata, esdevingui un personatge premiat per un consistori, envejat pels veïns i festejat pels amics, vol dir que estem molt malament. Vol dir que Tordesillas és un poble malalt, envilit, vergonyós. Vol dir que la seva gent no és capaç de reaccionar contra la seva pròpia barbàrie, vol dir que no existeix una massa crítica, vol dir, en definitiva, que l'ésser humà és el més malvat dels animals.

Podríem parlar del que significa educar en la tortura. Podríem aturar-nos a reflexionar sobre els nens que hauran vist la festa, ensenyats en el menyspreu de la vida, envilits des de petits amb l'espectacle de la mort. Podríem? Podríem dir per enèsima vegada que el respecte als animals és una responsabilitat ètica i una obligació moral. Podríem parlar de l'obligada revisió de les pràctiques tradicionals que són l'excusa per a la crueltat pública. Però, si m'ho permeten, sento una profunda fatiga, la fatiga del que ja s'ha dit, ja s'ha expressat manta vegades, la fatiga d'estar convençuda que les paraules no fan forat en el regne dels instints bàsics.

Tordesillas ho pot disfressar com vulgui. Pot posar damunt la taula des d'interessos econòmics fins a tradicions centenàries. Pot explicar-nos, per sota mà, que cap alcalde gosa enfrontar-se a la tradició. Ja coneixem aquesta mena de comentaris entre els alcaldes del bou embolat català? Es pot vendre la moto que el brau s'ho passa d'allò més bé fins al dia de la ferotge agonia.Es pot trobar tantes excuses com imaginació hi ha en la gramàtica del sadisme. Però el que queda, despullat de tot, és un animal noble, amb tot el cos ensangonat, mort per desenes de cops, sense cap altra culpa que la d'haver nascut en un racó del Duero perdut, on habiten bàrbars. Poden ser bàrbars passats per la tecnologia, amb telefonia mòbil i connexió a Internet. Poden formar part de la correcció política i fins i tot quedar bé en les festes majors. Poden ser pacífics, simpàtics i seductors. Poden ser el millor poble del món. Però és el millor poble del món, ple de bàrbars.

Només demano que ens dolgui l'agonia d'aquests petits mamífers i que ens commogui la seva mort. I que ens repugnin, fins a la ràbia, els que trafiquen amb ella.

Els que som antitaurins, i veiem en aquesta festa un paradigma de la crueltat, no únicament per la tortura a què se sotmet l'animal sinó perquè el seu únic objectiu és gaudir-ne, sempre ens enfrontem a noms de la literatura i l'art amants de la festa. En qualsevol debat ens llancen Hemingways pel cap, com si un no pogués ser un bon escriptor i, al mateix temps, un bàrbar. Sempre he pensat que aquest recurs responia a la debilitat argumental dels que volen defensar l'indefensable. Que avui, doncs, citi Álvaro Mutis, Laura Esquivel, Elena Poniatowska o qualsevol dels intel.lectuals que han mostrat la seva repulsa per la massacre de foques al Canadà no respon al mateix recurs fàcil, sinó a un acte de denúncia. En el món hi ha qui es preocupa per la tortura i la mort gratuïta d'animals indefensos. I dic al món, perquè la indiferència amb què a Espanya s'ha acollit la matança de milers de foques em resulta molt dolorosa. A excepció d'EL PERIÓDICO i de TV-3, gairebé cap mitjà de comunicació ni cap intel.lectual han considerat necessari horroritzar-se'n. Com que no vaig néixer ahir en la lluita pels animals, no expressaré ara cap sorpresa. Malgrat que resulta evident que la sensibilitat cap a les altres vides del planeta representa un esglaó en la civilitat, encara avui sembla massa simple i carrincló lluitar pels animals. Diguem que no queda gaire intel.lectual, i així aquesta és una lluita pària que sedueix poc els compromesos amb totes les causes. Si la indiferència és una forma de violència, sens dubte Espanya resulta un país especialment violent amb els animals. HA COMENÇAT, doncs, la festa de la sang. La biòloga Nuria Querol, empresonada a Milà per protestar davant de Dolce & Gabbana, Versace i Prada (compradors de pell de foca per als seus models), ho expressa així: "La caça comercial de foques al Canadà és la més gran i més cruel matança de mamífers marins sobre la terra". El Canadà ha autoritzat un 30% més de matança que el 2004, de manera que aquest any es pot arribar al mig milió de morts. Addueixen falta de bacallà als seus mars, però aquest és un argument fal.laç. Primer perquè la població de foques s'ha reduït de 40 milions a menys de 2,5. Segon, perquè amaguen els 16 milions de dòlars que l'any passat van guanyar venent les pells a la Xina, Noruega, el Japó o Dinamarca. De fet, les cries de foca representen el 95% de la massacre, precisament pel seu bell pelatge blanc. Bastonejades al cap amb el hakapik, el garrot que serveix per trencar el gel, està demostrat que al 40% d'elles se'ls arrenca la pell vives. La descripció de la massacre per centenars de pescadors, que ho maten tot al seu pas, és un d'aquells episodis que ningú amb sensibilitat pot relatar sense trencar-se. Amb el teló de fons de la sang al paisatge i amb la convicció moral que aquesta és una lluita contra la maldat, plantejo dues preguntes. La primera és per a les dones que compren aquestes pells. ¿Se senten belles? ¿La crueltat i la mort poden ser el penjoll de la bellesa? Només des d'una indiferència absoluta cap al dolor, algú es pot mirar al mirall, saber que porta el fruit d'una mort gratuïta i sentir-se bé. No crec que la mort sigui fashion i la meva concepció del glamur està molt més a prop de la bellesa d'una cria de foca que de la visió d'una dona amb el seu cadàver al damunt. És possible que Versace o Dolce & Gabbana siguin uns grans creadors de moda, però si la moda necessita l'assassinat gratuït d'altres vides indefenses, fràgils i amb el seu inapel.lable dret a viure, llavors aquesta moda forma part de les cavernes. La segona pregunta la formulo als noms propis del meu país, tan allunyats d'una lluita que forma part inequívoca dels valors de justícia i solidaritat. Fins i tot entre els partits anomenats ecologistes és molt més còmode parlar de l'aigua que no dels drets dels animals. Perquè aquests no donen vots, però també perquè encara estem en una fase molt inicial de compromís. En qualsevol cas, silenci sonor i indiferència sonora de polítics i intel- lectuals que s'escandalitzen per tot, però no per la mort, a garrotades, de milers de cries de foques. Arriba a tal punt el descrèdit, que defensar les foques és una via segura per a l'acudit fàcil. No obstant, s'haurà de dir a tots els que callen que estan lluny dels corrents moderns del pensament, i que avui no es concep un compromís sostenible sense una lluita contra la tortura i la mort dels animals. AL VOLTANT DE mig milió de foques moriran en pocs dies gràcies a la decisió d'un Govern, als caçadors, als guanys que permeten grans marques de la moda i a la nostra absoluta indiferència. L'històric activista Paul Watson ha demanat el boicot a productes canadencs com el marisc. Jo sóc més humil: només demano que ens dolgui l'agonia d'aquests petits mamífers i que ens commogui la seva mort. I que ens repugnin, fins a la ràbia, els que trafiquen amb ella.

La crueltat mai no és elegant. Ni bella. Ni bona. Ni prestigiosa, per molt que l'avalin marques que desfilen a les passarel·les del món i omplen de glamur les revistes de moda.

Mentre escric aquestes ratlles, la informació que tinc és, encara, escassa. No supera la que hem donat, aquest matí, als Matins de TV3, per informar de la detenció i empresonament, durant deu hores, de l'activista de Sant Cugat Núria Querol. Unes imatges en què es veuen unes luxoses galeries de Milà, uns nois amb un animal de plàstic escorxat, les sigles de la marca de roba de luxe Prada i la veu d'una noia que ens informa de les hores passades en un calabós, sense aigua, menjar, telèfon ni cap mena de servei higiènic. És la breu notícia de la lluita d'uns activistes per tal d'evitar la mort propera de 300.000 cries de foques per tal que els de Prada i Dolce & Gabanna puguin fer peces de roba amb la seva pell. Diu la Núria que, després d'estomacar les petites foques, els treuen la pell amb els animals encara conscients, i que el sofriment és indescriptible. Cerco a la xarxa altres informacions relacionades i em trobo amb centenars articles que em descriuen, amb esgarrifosa precisió, tot el calvari d'un animal usat per tal que la vanitat d'algunes persones arribi al zenit. La Núria, que estava fent l'acte de protesta en nom de l'organització per un tracte ètic als animals PETA, està vinculada a diverses entitats animalistes, entre les quals Altarriba i ADDA, i té un llarg historial de lluita, compromís i conscienciació. L'acció pacífica de Milà n'ha estat el darrer exemple.

La notícia, òbviament, permet dues anàlisis complementàries, si bé diferenciades. Una, el tracte rebut pels activistes. Resulta que a la ciutat germana de Milà, a la Itàlia veïna i amiga, a l'Europa de la Constitució que s'acaba de revalidar, en l'espai compartit on no ens cal ni moneda, ni fronteres, ni passaports, una ciutadana del nostre país veu vulnerats tots els seus drets com a detinguda i ha de patir hores de menysteniment i de tracte indigne, sense cap mena de respecte. Em pregunto si l'ambaixada espanyola ja ha demanat explicacions al ministeri pertinent italià. Em pregunto si els responsables diplomàtics de la Núria hauran considerat una ofensa la vulneració dels seus drets durant hores de detenció. I, lògicament, em pregunto si aquesta és la manera que tenen els italians de celebrar la Constitució europea. Un acte pacífic de tres persones en unes galeries comercials, només mostrant un símbol de tortura animal, és tractat gairebé com si fos un acte criminal perillós, i les tres persones són embotides en un forat durant deu hores, havent de fer les necessitats a la cel·la, amb tota la incertesa, la gana, la set, la humitat i la desolació pertinents que hom acumula en una situació així. La Núria deia que s'havia sentit com deuen sentir-se els animals abans de ser escorxats. L'entenc.

L'altra qüestió, òbviament, és la central, la que té a veure amb la denúncia de la Núria Querol i dels seus companys de PETA: la caça indiscriminada d'animals per tal que algunes grans marques puguin subministrar material de luxe als clients. No entraré en els detalls de la tortura que pateixen aquests animals, però crec un deure moral expressar la meva més pregona repugnància per les persones que compren aquests productes sabent perfectament que estan comprant la conseqüència d'una extrema maldat. Saben, per exemple, com es fan els abrics d'astracan? Es fan amb ovelles de l'Afganistan. S'usen només les cries de dos dies de vida i en calen 35 per fer un sol abric. La indústria pelletera en sacrifica 30 milions a l'any. Si parlem de les xinxilles, calen fins a 400 animals per tal de fer un abric. Les morts són diverses, però generalment, en el cas dels animals de granja, es fa amb monòxid de carboni, que representa una lenta i terrible mort, o, amb un electrode a la boca i a l'anus, activant una descàrrega elèctrica. La idea sempre és que no es faci malbé la pell. El mètode del cop de garrot a les cries de foques és ben conegut. Podria continuar, però caldria? Cal que expliquem a les persones que finalment decideixen comprar un abric d'aquests, i a les marques que mantenen aquest estil de producte, l'enorme crueltat que hi ha al darrere de la seva pràctica? Sempre m'he preguntat com pot sentir-se satisfet algú duent al damunt les restes d'un pobre animal escorxat que fou caçat o criat només per tal de poder-li arrencar la pell. A quin extrem de maldat hem arribat! Amb quina naturalitat certifiquem i donem per bona la crueltat!

Diu el conegut lema que la crueltat mai no és elegant. Ni bella. Ni bona. Ni prestigiosa, per molt que l'avalin marques que desfilen a les passarel·les del món i omplen de glamur les revistes de moda. La dona més bella del planeta, la que té les corbes més perfectes i l'harmonia més assolida, esdevé un monstre quan és vestida amb abrics de pell. Personalment no hi veig una dona bella. Personalment hi veig una dona embrutida per la sang innecessària, per la mort gratuïta, esquitxada per la vanitat culminada amb el dolor ingent de milers d'éssers vius. Cal? Cal arribar a aquests nivells de crueltat? Hi ha armaris en què no hi pengen peces dignes. Hi ha armaris en què regna la superficialitat, la pura fatxenderia i la pura vanitat, o directament la indolència i la indiferència, i el resultat n'és la resta del cadàver d'un animal noble que no calia que hagués mort. Són els armaris que no es fan preguntes, que no tenen consciència, que no saben que la bellesa mai no es pot basar en la sang gratuïta. Aquests armaris poden formar part del glamur del món. Però és el glamur de la maldat. I la maldat sempre és indigna.

La defensa dels animals és senzillament una lluita a favor de l'ètica

En rapidíssima resposta a la carta que el senyor Josep Puy va publicar a l'AVUI ahir, en què criticava el capteniment dels que hem firmat contra la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar, el president de VNG Amiga dels Animals, Santi Mas, m'envia per Internet la seva resposta: "No cal que s'estranyi Sr. Puy: efectivament, els qui ara protestem contra l'última pel·lícula de Pedro Almodóvar som els mateixos que habitualment ho fem contra les corrides de toros, que de tant en tant ens manifestem a l'entrada de la Monumental, que fem la guitza a les pelleteries i als importadors d'animals exòtics, que recordem a molts ajuntaments la seva obligació legal d'actuar en el tema dels gossos i gats abandonats, que lluitem contra el maltractament d'animals en festes populars, etc... I no només això, sinó que molts de nosaltres també som els qui participen en ONG dedicades a la defensa dels drets humans, com per exemple la campanya d'Amnistia que acaba de salvar la vida de Safiya Hussaini". He reproduït sencer el paràgraf perquè he cregut que explicava tan fidelment el meu propi pensament que no calia reinventar res. Santi Mas parla, em sembla, per boca de molts. I per boca de molts ha de respondre al retret més tòpic i suat que se'ns fa sempre, als animalistes: "Us preocupen dos gats i no la fam al món", o, com diu el Sr. Puy: "¿On queden aquestes queixes quan hi ha una corrida de toros?" Queden en la lluita diària i sovint anònima de molta gent contra la bàrbarie, contra la incivilitat, contra la tortura. I, amb l'experiència de molts anys de complicitat animalista, he d'afegir que no he conegut mai cap persona entregada a la defensa dels animals que no pertanyi a mil organitzacions humanitàries, que no tingui una gran sensibilitat, que el seu codi de valors no sigui exigent. No val intentar matar el missatger amb arguments d'aquesta mena, perquè no se'n sortiran: l'animalisme és, globalment, un moviment molt generós... en generositat.

Però, perquè el Sr. Puy ens pugui entendre, o, si més no, tingui més elements per contrastar, i perquè pugui entendre'ns qualsevol altre lector, val la pena que parlem del tema en qüestió, la pel·lícula Hable con ella, de Pedro Almodóvar, i el boicot que molts ciutadans hem expressat a través d'una signatura pública. En aquesta pel·lícula no hi ha escenes de toreig només, sinó que el que hi ha és la mort real i totalment gratuïta de sis toros, amb generositat de plàstica cinematogràfica -procés de tortura inclòs-, i amb una fatxenderia que ha dut Almodóvar a riure's de les lleis que regeixen fins i tot la seva comunitat. Segons l'article 6 de la llei 1/1990 de la comunitat de Madrid, la filmació d'escenes amb animals per al cinema o la televisió que comportin crueltat, maltractament o sofriment requerirà autorització prèvia de l'òrgan competent i que el dany de l'animal, en tot cas, sigui un simulacre. Però resulta que no només no és un simulacre, sinó que el senyor Almodóvar encara se'n fot, a la roda de premsa, quan algú li pregunta per la manifesta il·legalitat de la seva actuació. "Si de petit penjàvem els conills de dos en dos", sembla que va dir, després d'expressar el seu convenciment que tot això dels animals era literalment una collonada. Probablement també percep com una collonada el sistema legal que l'hauria de regir com a ciutadà. No cal dir que, tot i les denúncies d'Amnistia Animal-comunitat de Madrid, ningú no ha obert cap expedient, ni ha posat cap sanció, ni li ha bufat la fatxenderia. Un Oscar, encara que sigui un Oscar de llauna, sempre serà un nivell superior de prepotència...

Des d'una perspectiva animalista, ¿per què no demanar el boicot a aquesta pel·lícula? Hi ha una primera ferida: la barreja de l'art amb la tortura, tan recurrent per desgràcia -Hemingway en va fer bandera- i alhora tan pornogràfica. La sang, la tortura, la mort sempre serà plàstica. Tan plàstica com indecent. I ara que a poc a poc es va entenent justament això, que cultura i tortura no es poden barrejar, i les lleis recullen tímidament aquesta sensibilitat -va ser aquesta percepció legal la que va prohibir la mort d'un brau a l'òpera Carmen de Tàvora-, el senyor Almodóvar no només fa efectiva, per pur caprici, aquesta perversa dualitat, sinó que no es conforma a simular-la. Aquesta és la segona ferida: l'alegria amb què necessita matar realment per a sentir-se content. Si el cinema és ficció, resulta evident que la ficció hauria permès imatges d'extrema crueltat -cadascú té la seva estètica- sense necessitar perpetrar-les. Però, com que Almodóvar és el rei del mambo, i de petit els penjava de dos en dos, i se li'n refot que els animals pateixin o no, i com que és un director tan bo que no pot fer ni una imatge que no sigui real -¿també mata dones quan fa veure que les mata?-, ha necessitat imperiosament, l'home, matar sis animals nobles en un llarg i terrible procés agònic. Així les boniques ments que gaudeixen de l'espectacle de la crueltat podran estar contentes: no són simulades. Podran sentir el patiment, tocar el patiment, saber que hi ha hagut patiment. Olé!

La tercera ferida és la legal. Els animalistes estem molt avesats a la derrota. No en va, vivim en un país on una festa inculta i cruel es considera d'interès nacional, i avançar en el camí de la defensa dels drets dels animals és feixuc, dur i lentíssim. Però el que resulta una doble derrota és haver aconseguit establir alguna llei decent -i impedir la tortura real d'animals per fer pel·lícules em sembla una clara decència- i veure com els fatxendes de torn la tracten com paper mullat. Encara riu l'Almodóvar. "¿Permiso, yo, para matar seis toros?, ¡de qué!", com riu en Tàvora, com riu qualsevol d'aquests divins la divinitat dels quals està per damunt de foteses terrenals. I, tanmateix, si Almodóvar no rep cap mena de càstig, el missatge és contundent: les lleis sobre els animals importen una punyetera... Per això és especialment greu el que ha fet: perquè, a part de la crueltat, s'ha rigut de les poques lleis que emparen alguna cosa.

En fi, senyor Puy i tots els que pensin com vostè. No s'amoïni per nosaltres. Estem tan bojos alguns que no només boicotegem l'Almodóvar i ho fem saber, també voldríem que algun dia aquesta terra no fos regada amb sang torturada. Som els mateixos que estem en moltes altres lluites i que, de fet, lluitem gairebé sempre en la més absoluta indiferència. És una lluita pels animals? No. És una lluita per l'ètica.