Paràvem lloses, els perseguíem amb les bassetges, els buscàvem a la joca, les nits de vent, afollàvem els nius. Capturàvem els ocells, els matàvem, i mai no ens va pasar pel cap que fos una acció cruel; era, simplement, una de les coses que feien els nens i que ja havien fet els seus pares i els seus avis. Si algú ens hagués dit que havíem d'estimar els ocells, no l'hauríem entès, perquè, en el nostre món rústic, els animals salvatges no s'havien d'estimar, s'havien de conèixer. Sabíem com es deia cada ocell, com vivia, com cantava, quin era el més astut i el més confiat; potser per això, perquè els havíem observat tant, érem incapaços de captar la bellesa luxosa que poden veure en un ocell les persones que no saben distingir un barba-roig d'una cadernera.

Penso en aquelles habilitats brutals de la meva infància, quan passejo vora els camps de pomeres i de presseguers, a primera hora del matí, i torno a veure els ocells que durant anys havien desaparegut de la meva vida quotidiana. Ja no els conec com quan era petit; veig el gafarró, la verderola, l'alosa, escolto el cant amagat del rossinyol, i els uneixo a uns noms que em creia que havia oblidat o que només trobava en els llibres. Però aquests noms ja són paraules que sobretot signifiquen l'emoció mateixa de recuperar-les, i m'adono que em parlen poc de la gràcia viva dels ocells que il·lusòriament, uns instants, m'he cregut que reconeixia. Ara són un adorn, bellíssim, dels meus passeigs, una música que va perfilant els colors indecisos, que fa brillar l'aire, que es pot respirar. M'avergonyeix la temptació de quasi creure'm que canten per a mi, que m'esperaven, que em saluden, i penso que, de petit, jo devia saber que era un intrús en aquesta bellesa que, per molt que em commogui, se m'ha tornat decorativa.

No, el rossinyol, l'alosa no canten per a nosaltres, que som un dels seus perills. John Keats va parlar de l'embriaguesa d'opi que sentia escoltant el cant del rossinyol. Percy B. Shelley va dir que el cant de l'alosa és una pluja de melodies, encara més brillant que les gotes que vessen els núvols quan ha sortit l'arc de Sant Martí. Thomas Hardy va voler homenatjar l'alosa real que havia inspirat Shelley, la que va viure com qualsevol altre ocell i que un dia va caure a terra, bola d'ossos i plomes, i es va convertir en pols, i de res no va servir-li el poema immortal on cantarà per sempre. Versos magnífics que celebren i envegen la puresa d'unes músiques que les veus, tacades de passions, no saben interpretar.

¿Quantes vegades l'art de la paraula ha arribat a ser sublim, lamentant la pobresa dels homes i de les seves paraules?

La bestialitat infantil, en canvi, no ens deixa enyorar paradisos inhumans. El nen vol créixer, vol jugar, vol que l'alimentin. Nosaltres no contemplàvem els ocells, ni crec que arribéssim a escoltar mai els seus cants. Si els perseguíem i els capturàvem, no devia ser per odi; era, probablement, per creure'ns més humans, perquè dins nostre encara xisclava un ocell salvatge, perquè teníem por.