Bona tarda des del primer Congrés d'Animals Sotmesos a Experimentació. Ens acompanya Leo, un macaco femella a la qual se li ha generat un càncer de pulmó per tal d'estudiar una possible cura d'aquesta malaltia en els humans. Com ho du?

-Malament, xaval, en aquest hotel no em deixen fumar i estic dels nervis.
-Va ser difícil engendrar el càncer?
-Homo, al principi no et diré que no, però una vegada que em vaig enganxar a la nicotina preferia la gàbia plena de fum que d'aire, la veritat.
-Li sembla bé que s'experimenti amb animals?
-Ah, vostè és dels periodistes que fan preguntes políticament incorrectes. M'agrades, prenda. Jo estic fotuda, és veritat. Ara bé, tenc un company de laboratori, en Don, que està molt pitjor. Cada dia el fregeixen amb desenes de descàrregues elèctriques.
-Amb quina finalitat.
-Es tracta d'un experiment militar nord-americà per saber com el gas mostassa afecta els pilots. Primer el posen damunt una plataforma on ha de mantenir l'equilibri. Quan el perd i cau...
-Electro shock.
-Sí, fot uns crits, ens espanta a tots. Llavors, quan sàpiga conduir el seu «avió» li fotran el gas nerviós per veure si cau o vomita o se mor o què sé jo.
-Tot per la ciència.
-El nostre lema és «La tortura de bata blanca no és tortura sinó un honor». Qui s'havia d'imaginar quan em van capturar a la selva i em van separar dels meus pares de ben petita que tendria l'oportunitat de prestar un servei tan important als humans fumadors.
-Quin coratge! Gràcies Leo i molta sort en la investigació. I ara anam a fora, on hi ha una manifestació d'ànecs contra el foie gras que s'elabora amb el seu fetge. Ens acostarem cap a René Dufua, un dels responsables d'aquesta manifestació. Bon dia.
-Pel foie gras ens torturen i assassinen. Pel foie gras ens torturen i assassinen. Pel foie...
-No em sent. Perdoni, sr. Dufua. Estam en directe.
-Bon dia. Digui, digui.
-Digui vostè, què hi tenen a veure amb aquest congrés?
-Venim a reivindicar una vida digna per als nostres fetges. Amb nosaltres no es fa experimentació, però és quasi pitjor.
-Què vol dir?
-Per fer el foie gras del nostre fetge ens intuben ingents quantitats de blat de moro i greixos a pressió directament a l'esòfag. Si tenim vòmits, ens agafen pel coll perquè res no surti. Vostè és humà, no?
-Això diuen.
-Idò imagini's que li fessin menjar 13 quilos d'spaguettis cada dia. Com ho duria?
-Malament?
-Pitjor, amic meu, malament és poc. Li fotrien un tub de mig metre per la gargamella i vénga pasta cap a dins fins que el seu fetge fes 15 vegades el seu volum normal. Desenvoluparia una cirrosi d'espant com la nostra.
-De tota manera, em diuen que els quatre mesos que els deixen viure no estan tan malament.
-Tan malament com què?
-Com la vida de les gallines, per exemple.
-A elles els tallen el bec quan són petites perquè les fan viure tan estretes que es matarien entre elles. És veritat que pateixen dolors de bec crònics durant tota la seva curta existència. Però jo no sé què és pitjor. Almenys elles engoleixen el que volen i ningú els fica un tub fins al ventre dues vegades cada dia.
-Sr. René, portaveu dels ànecs revoltats, moltes gràcies i sort.
-Una darrera cosa, visitau www.themeatrix.com, flipareu germans. Pau i amor!
-Pau i amor, Sr. Dufua. Des d'aquí això és tot i una mica massa. Tornam la connexió.

Any 5 després de Crist. L'amfiteatre és ple i la multitud impacient per veure amb quina novetat els sorprendrà el governador Fagedus. Al mig de l'arena hi ha un jove esclau fermat a un pal, immobilitzat de cap a peus. De cop apareixen una trentena d'homes armats amb arcs. Un d'ells que du un poal ple de sang de porc. Els arquers es distribueixen per l'arena i entre el públic i l'home del poal treu una brotxa i pinta un punt a la cuixa de l'esclau. Es fa el silenci. L'esclau crida. El primer arquer no encerta. El públic brama i xiula. Al palc presidencial, Fagedus tremola: ha estat un any de fam i si aquells jocs no calmen les ires de la població, per ventura s'haurà d'enfrontar a una revolta. Però la segona sageta encerta el blanc. I el tercer, en disparar-li al nou objectiu, l'estómac. I d'aquesta manera, poc a poc, sageta a sageta, l'home del pinzell va pujant cap a òrgans més vitals. Els arquers cada pic estan més lluny, però són més hàbils en l'encert dels blancs. L'espectacle continua fins que, entre crits d'èxtasi de la multitud, l'esclau mor.

Macabre història, sí senyor, com la mort de Sant Sebastià. Hem evolucionat una mica. Per ventura sí. Fa poc, Iran ha decidit deixar de lapidar persones, però a altres indrets del planeta es fa això i coses pitjors. Aquí se suposa que som més civilitzats: les tortures a humans queden per a llocs reservats com ara algunes presons o comissaries. Però la tortura d'un animal continua sent un espectacle. Com que no he anat, ni pens anar mai a una corrida, n'he cercat una descripció per internet, a la web www.bienestar-animal.org : per començar s'engana el toro amb el «capote». Llavors, el picador li clava la «puya», una llança que li destrossa diversos músculs (trapeci, espinós i semiespinós, transversals del coll), lesiona vasos sanguinis i nervis obrint grans forats per on després se li poden clavar les «banderillas» (pals acabats en arpons d'acer tallant i punxant de sis a vuit centímetres). A continuació el travessen amb una espasa de 80 centímetres de longitud que li pot destrossar el cor, el fetge, els pulmons, la pleura, etc., depenent del lloc per on li enfonsin. Si li destrossen la gran arteria, el toro agonitza amb grans vòmits de sang. Llavors, en un intent desesperat per sobreviure, el toro sol cercar la porta per on va entrar, una sortida per fugir del martiri que li estan infligint. Llavors els seus botxins l'apunyalen amb el «descabello», una ganiveta de 10 cm L'animal cau a terra i el rematen amb la «puntilla», una altra ganiveta de 10 cm amb la qual intenten seccionar-li la medul·la espinal. D'aquesta manera, el toro queda paralitzat sense poder realitzar moviments amb els músculs respiratoris. Això provoca que mori per asfixia, moltes vegades ofegat en la seva pròpia sang que li raja pel nas i la boca. Cada any moren uns 39.000 toros en curses de braus i festes «populars» on se'ls hi cala foc a les banyes; se'ls tortura i després se'ls mata a tirs; són perseguits i rebentats per cotxes on també se'ls acribilla amb llances...

L'espectacle taurí és el responsable que l'Estat Espanyol no tengui una llei que protegeixi amb més força la resta d'animals. Dins el món de les associacions dedicades a la defensa dels animals, aquesta és una veritat més que acceptada i lluiten per canviar-la des de fa anys. Segons el codi penal, la crueltat amb els animals no és delicte i ningú anirà a la presó cometi la salvatjada que cometi amb els animals. I la llei continuarà així durant molt de temps perquè el loby del món del toro mou molts milions d'euros. Si les coses no canvien, el proper 26 de gener Mallorca tindrà el dubtós honor d'inaugurar la temporada taurina espanyola de la mà del batle de Palma i el suport econòmic de la Banca March. Fageda ha decidit tenyir de sang les festes de Sant Sebastià organitzant una corrida de toros monumental. Li he enviat un email a batle@a-palma.es però encara no m'han contesta.

Fa uns dies que mantenc una «discussió» francament amistosa a través d'email amb uns amics que es dediquen a la noble i necessària tasca de defensar els animals. Els intent convèncer que hi ha cans que una persona no hauria de poder tenir, aquells que s'han qualificat de «cans perillosos». Ells em diuen que el problema no són els cans, que només hi ha amos perillosos. Jo els don tota la raó, però que això no és un obstacle per pensar el que pens. Em vaig decidir a escriure'ls després d'escoltar el testimoni d'una de les darreres víctimes d'un atac a mandíbules d'un pitbull i un pastor alemany. Amb les cames embenades i tot el cos ple de marques (li van haver de posar 40 punts que aviat és dit) aquest corredor de marató explicava que l'atac havia tengut lloc al mig d'un bosc a Figueres. Cap dels dos cans duia murrió, ni tan sols collar. L'amo va veure com va començar l'agressió i va intentar aturar–la. Cridava i pegava als seus cans amb una branca, però aquell a qui en teoria havien de creure no va poder fer res. Segons la víctima, «el pastor alemany anava retirant–se de tant en tant. Però el pitbull no aturava el seu atac per res. Em vaig poder començar a defensar quan vaig aconseguir agafar una pedra de terra prou grossa. Llavors vaig començar a pegar–li amb ella a la cara al pitbull. Però ni així deixava de mossegar–me. L'amo dels cans tampoc podia fer res per aturar–los». Uns dies abans d'aquest succés, una cartera de Matadepera va perdre el seu nas per les mossegades que li varen fer a la cara dos pitbulls. Li van arreglar amb operacions de cirugia estètica emprant pell i carn dels seus braços. Ella diu que no odia els cans, que no li dona la culpa als animals, però que algú hauria de vigilar els amos.

Tot i que la llei diu que per tenir un d'aquests cans s'ha de presentar un certificat d'aptitud psicològica, l'administració no té control dels propietaris de cans perillosos i la seva actitud. A España avui es permet la cria per particulars i el lliure intercanvi de qualsevol raça de ca. A Alemanya, per exemple, la cria per particulars està totalment prohibida i, en conseqüència, hi ha major control i menys cans abandonats que a Espanya. Precisament, l'abandó és un dels principals problemes que pateixen aquests animals i que centra gran part dels esforços d'aquells que treballen pel seu benestar. Cada pic estic més convençut que una persona només hauria de poder posseir un altre ésser viu en circumstàncies molt determinades. Tenir un ca no hauria de ser tan fàcil: qui el volgués hauria de demostrar un grau de responsabilitat suficient com per tenir la seguretat que aquell animal serà propietat d'algú amb dos dits de seny. Algú que, per posar un exemple quotidià, tendrà un grau de civisme suficient com per no deixar les merdes del seu ca a lloure al costat dels arbres i damunt les voravies esperant–nos perquè les trepitgem. Aquest problema, encara que sembli que no, té fàcil sol·lució: bastaria posar uns centenars o milers de multes, com quan ens havíem de posar el casc, i ja estaria (som llatins i sembla que no entenem altre llenguatge que el del càstig). El problema dels cans perillosos, en canvi, té una sortida més difícil: qui pot vigilar el tipus d'educació que se li dona a un animal durant tota la seva vida? Cada pic que un ca surt als mitjans de comunicació perquè ha atacat o inclús matat una persona, la imatge dels animals en general perd. I perd també un dels lemes dels qui defensen que els animals han de tenir, com les persones, una vida digna: «No existeix l'ètica pels humans. No existeix l'ètica pels animals. Només existeix l'ÈTICA».